Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha
C/ Gaietà Vinzia, 11-13
MOLLET DEL VALLES
C/ Santa Anna, 26
BARCELONA
Xavier Conesa Lapena
(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l'Institut Superior d'Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d'Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L'Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d'Estudis Universitaris de California, Illinois Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l'any 1.999 L'any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d'aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público. Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió. Enllaços externs - Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena - Acta Constitucional de l'Institut Superior d'estudis Sexològics I.S.E.S. - Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona - Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona - Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d'Estudis Universitaris de California, Illinois - Reconeixement de l'Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada - Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic "El Mundo". Any 2.005 - Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic "Público". Any 2.007 - Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya - Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia |
Carme Serrat Bretcha
|
· Licenciada en Psicologia Colegiada número 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)
· Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)
· Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.
· Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)
· Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull
· Terapeuta Sexual i Familiar
· Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.
· Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària
. Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,
Assessora Psicològica d’escoles bressol.
Assessorament a pares
Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya
Conferenciant
Consejero Matrimonial Barcelona Hospitalet de Llobregat Badalona Terrassa Sabadell Lleida Mataró Santa Coloma de Gramenet Reus Girona,Barcelona, L'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa, Lleida, Santa Coloma de Gramanet, Mataró, Reus, Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Manresa, Rubí, El Prat de Llobregat i Vilanova i la Geltrú., Cornellà de Llobregat Sant Boi de Llobregat Sant Cugat del Vallès Manresa Rubí Vilanova i la Geltrú Prat de Llobregat Viladecans Castelldefels Granollers Cerdanyola del Vallès Mollet del Vallès Esplugues de Llobregat Gavà Figueres Terrassa Asesor matrimonial Sant Feliu de Llobregat Blanes Sabadell Tarragona Vic Terapia de pareja
Variaciones sobre el problema del matrimonio
¿Cómo conocer a tu alma gemela? Tenemos amplitud de miras y una razones a nivel mundial - con 3,25 millones de socios potenciales, la UE - que restringe las opciones posibles de 250 millones de personas - o incluso una ciudad de tamaño mediano, como Grenoble - 75.000 posibilidades - el problema no es del todo evidente. Sobre todo si uno cree, con razón, que no haya una sola en el mundo que nos encaja a la perfección y con el que puede hacer girar un amor perfecto, sin problemas hasta el final de nuestros días .
Para resolver este problema, en realidad sólo hay tres métodos. La primera es lo que yo llamo inspirada fatalista y cínica como la junta, una vez dio a su hijo Jules Renard: "elegir una esposa, y usted sabrá todas las mujeres. "La gama de sentimientos y aventuras maritales es bastante limitado, las parejas que saben más o menos la misma historia, que camina por el fuego de la pasión física en la placidez doméstica a través de algunas de las crisis inevitables, la elección de pareja es lo suficientemente importante como la lucidez poco a tomar esta vía dolorosa. Pero esto es realmente la granja compatible con la idea de la reunión? Una segunda técnica es entregado a nosotros por la ciencia de la estadística: De acuerdo a los matemáticos, de hecho, el problema del matrimonio se resuelve a través de la ecuación de s / e, donde n es el número de socios potenciales y donde la constante e, llamado " constante de Euler, "es 2.718 ... Evidentemente, lo primero que debe tratar el 38% de los socios potenciales y seguir para conocer y casarse con la primera persona que nos dará más satisfacción que todos los anterior. Incluso en la escala de una ciudad como Grenoble, esto significa que la acumulación de al menos 28.500 conquistas antes de hacer una elección racional! Es por eso que le recomendamos para los estadísticos para vivir en un pueblo.
. Sigue siendo la técnica surrealista, descrito por André Breton en Mad Love 29 de mayo 1934, André Breton vio a una mujer hermosa - Jacqueline Lamba - entrar en el café Le Cyrano, cerca de Place de Clichy, en París. Luego fue llevado a otro café, los pájaros, cerca de la estación de metro Anvers. En el cierre, que se dirigió hacia las Halles, tenía una copa en un perro que fuma, quedó bajo la torre de Saint Jacques, y finalmente llegó Rue Git-le-Coeur, en la que "Las promesas se celebraron finalmente en la noche / las palomas besos una copia de seguridad / se unió a los pechos de la bella desconocida "Bonita forma de sugerir que se montan en el hotel ... Todos los pequeños detalles de la noche -. el pelo rubio de la mujer evoca un girasol, el esculturas góticas de Saint-Jacques, el mismo nombre de la calle de Git-le-Coeur - André Breton decidió hacer sus talismanes, para leer su propio futuro, como en una serie de cartas del Tarot de Marsella. Supersticioso, mocasines casuales,, seductor, crédulos, guiada por los olores y los deseos caprichosos de una tarde de primavera, esto demuestra que el apóstol del surrealismo y lo asombroso es que su método para encontrar la compañero del alma, en comparación con los demás, es por lejos el más sabio.
QUÈ ÉS LA PSICOTERÀPIA?
La psicoteràpia és un tractament científic, de naturalesa psicològica que, a partir de manifestacions psíquiques o físiques del malestar humà, promou l'assoliment de canvis o modificacions en el comportament, l'adaptació a l'entorn, la salut física o psíquica, la integració de la identitat psicològica i el benestar de les persones o grups tals com la parella o la família.
La teràpia o psicoteràpia és un procés d'aprenentatge i reaprenentatge sobre aspectes intel · lectuals, sexuals, físics i emocionals.
Mitjançant l'anàlisi, la reflexió i els "rituals o tasques" es pretén una recuperació del significat i el gaudi de viure.
A través de la quotidianitat, del rutinari perdem el gaudi de viure, no apreciem allò que tenim doncs semblés que és per sempre hi ha una proverbi xinès que diu "res és per sempre" ni el bo, ni el dolent, ja que la vida passa, tot s'acaba, tot acaba.
No obstant això, ens fa por canviar i ens aferrem a situacions
passades o "màscares" de la nostra personalitat que en algun moment ens van funcionar però que ara resulten encartonades, tot això produeix un profund sofriment.
Freud defineix la psicoteràpia com a tractament psíquic dels trastorns anímics i corporals amb mitjans que actuen directament i indirectament sobre el anímic de l'ésser humà.
Segons Kendall: La psicoteràpia és un procés de comunicació entre un psicoterapeuta (és a dir, una persona entrenada per avaluar i generar canvis) i una persona que acudeix a consultar («pacient» o «client») que es dóna amb el propòsit d'una millora en la qualitat de vida en aquest últim, a través d'un canvi en la seva conducta, actituds, pensaments o afectes. "Hi ha molts tipus de psicoteràpia, però tots ells tenen en comú quatre característiques: 1) el psicoterapeuta estableix una relació genuïna i curosa amb el pacient, 2) el psicoterapeuta ho ajuda a emprendre una acte explicació psicològica, 3) el psicoterapeuta i el pacient treballen en equip per establir objectius amb la finalitat resoldre els problemes psicològics del pacient i millorar el seu desenvolupament personal, i 4) el psicoterapeuta ensenya al pacient tècniques per fer front a la tensió i controlar la seva vida en forma autònoma i eficaç. "
Psicoteràpia segons la definició que dóna Friederich Dorsch es refereix a intervencions planificades i estructurades que tenen l'objectiu d'influir sobre el comportament, l'humor i patrons emocionals de reacció a diversos estímuls, a través de mitjans psicològics, verbals i no verbals. La psicoteràpia no comprèn l'ús de cap mitjà bioquímic o biològic. Moltes tècniques i acostaments, derivats de diversos fonaments teòrics s'han mostrat eficaços en el tractament de diversos trastorns mentals i de comportament.
Escoles i enfocaments
Les diferents corrents psicoterapèutiques s'han anat desenvolupant fins a l'actualitat en la mateixa mesura que s'han anat aprofundint les línies teòriques que les sustenten. En cadascuna d'elles hi ha elements comuns que estaran descrits de manera explícita o que estaran implícits en els seus postulats inicials. Aquests poden resumir de la següent manera:
* Una certa conceptualització del «comportament humà normal» o «sa».
* Una certa conceptualització del «comportament humà no-normal».
* Una metodologia específica per a la generació de canvis.
No obstant això, també és possible trobar elements diferenciadors entre una i altra escola de psicoteràpia, que es corresponen amb èmfasis diferents en les seves conceptualitzacions inicials, o el que és el mateix, diferències de "concepció de món" que afecten els rols dels implicats en el context psicoterapèutic.
Aquesta varietat de corrents i escoles té el seu origen en les diferents formes de comprendre l'experiència humana, la salut o malaltia, metodologia utilitzada i, molt especialment, al context sociohistòric d'on va ser creada. En aquest sentit, algunes escoles o grup d'escoles suposen veritables paradigmes que no permeten barrejar les unes amb les altres fàcilment. Clar exemple d'això (llevat d'alguns intents històrics o pràctics), és la psicologia conductual i la psicoanàlisi de Freud, que difereixen tant en els seus postulats bàsics que resulten inconciliables. Actualment, però, hi ha terminologia especialitzada que permet parlar del mateix fenomen des de diferents corrents teòriques, aconseguint així eixos comuns que permeten donar solidesa a l'exercici de les psicoteràpies
Fases generals de procés terapèutic
El procés de la psicoteràpia cognitiva suposa el recorregut per tres etapes ben definides i diferenciades unes d'altres:
Primera etapa:
Conceptualització del procés i l'observació.
Finalitat: Entrenar al pacient per ser un millor observador de la seva conducta.
Mitjans: a) Redefinir el problema present relacionant pensaments, afectes i conductes.
b) Reconceptualitzar el procés d'intervenció: això s'aconsegueix modificant les variables que mantenen el problema i fent al subjecte menys vulnerable a certes situacions disminuint les probabilitats de recaigudes.
c) Recollida de dades i autoobservació:
- Conceptualitzar els problemes cognitivament,
- Definir etapes i objectius graduals d'intervenció,
- Una manera de fer autoobservaciones eficaços és realitzant autorregistres no sobre totes les situacions que fan a la vida del pacient sinó que fent focus en alguna d'elles, específicament la que produeix sofriment per a la seva supervivència.
Segona etapa:
Generar alternatives.
Finalitat: Ajudar al pacient a desenvolupar pensaments i conductes alternatives adaptatives incompatibles amb les variables ja esmentades en la primera etapa (pensaments, afectes, conductes) considerades com a problemàtiques.
Mitjans: Utilització de tècniques cognitives i conductuals per part del terapeuta per produir en el client / pacient canvis de conductes manifestes, d'activitats autoreguladores i d'estructures cognitives o creences tàcites sobre si mateix i el món.
Tercera etapa:
Manteniment, generalització i prevenció de recaigudes.
Finalitat: Consolidar, mantenir i generalitzar els canvis aconseguits i disminuir la probabilitat de recaigudes.
Mitjans: a) Atribuir al pacient els èxits terapèutics que es van produint com a conseqüència de les tasques que va realitzant a casa com a part del procés que porta endavant amb el terapeuta.
b) Identificar amb antelació situacions de risc futures desenvolupant habilitats preventives de tipus cognitiu-conductual.
Estructura típica d'una sessió de teràpia cognitiva
❖ Fase inicial
1. Establir el rapport. El rapport és una eina fonamental, en treballs on es requereix empatia o sintonia, per tal d'aconseguir un clima de confiança, credibilitat i interès.
Tenir un bon rapport en el nostre entorn, genera les condicions perfectes per aconseguir un intercanvi d'idees o una bona relació amb qualsevol persona.
2. Establir l'agenda de treball amb el pacient.
3. Valorar l'evolució dels problemes.
4. Programar números de sessions (generalment deu i si queden problemes per tractar es poden programar fins a 20).
5. Els objectius no són les millores transitòries sinó l'augment en els intervals de recaiguda.
❖ Fase de desenvolupament:
1. Explicar i demostració de les feines de casa.
2. Educació en conceptes cognitius aplicats als problemes: que el client / pacient entengui que li està succeint per saber de quina manera intervenir davant d'aquesta situació en alguna altra circumstància.
3. Discussió de dos problemes com a màxim per sessió (focalització).
❖ Fase terminal:
1. Programar tasques a realitzar a casa: tasques com a "prova de realitat" per als pensaments automàtics i els significats associats.
2. Resum de la sessió: se li demana al client / pacient que el realitzi i es produeix un feedback al respecte. Aquí també es poden expressar dubtes i opinions.
Relació terapèutica
La psicoteràpia no es podria concebre sense l'establiment d'una relació entre client / pacient i terapeuta. La relació terapèutica és el canal a través del qual transcorre la psicoteràpia i per tant és la condició de possibilitat del tractament. És una empresa intensament humana en què els significats s'afinen, evolucionen i es col · construeixen en un diàleg continu. La part "artística" de la psicoteràpia, es basa en l'habilitat del terapeuta de dialogar i l'empatia és la que manté la col · laboració entre pacient i terapeuta i facilita la comunicació. L'empatia constitueix l'orientació cap l'intent de comprendre l'altra persona en termes del seu propi marc de referència. Permet establir un terreny en comú, ja que constitueix la base per entendre que pensa o sent una altra persona. Involucra els processos bàsics de lectura de la ment de l'altre i l'esforç per comprendre què significa per a ells el que diuen.
La relació pacient-terapeuta és per tant un element fonamental de la psicoteràpia.
La teràpia cognitiva no consisteix en una sèrie d'instruccions que proveeix el terapeuta ni tampoc el pacient opera passivament esperant que el professional li aporti les solucions. Per contra, pacient i terapeuta han d'acordar els termes del seu contracte terapèutic.
En iniciar el tractament, el terapeuta ha d'enfocar en el desenvolupament d'una relació càlida, segura i d'acceptació. La intenció primària de tractar d'entendre el pacient en termes del seu propi marc de referència guia al terapeuta en a) intentar aprendre els significats del pacient ib) constatar si el pacient percep i comprèn el que el terapeuta li comunica. A vegades això pot resultar difícil (llegir el marc de referència del client / pacient) ja que en certes ocasions és poc clar per al mateix pacient.
En aquest tipus de teràpia es destaca la importància del "empirisme cooperatiu", és a dir, la necessitat que els terapeutes estableixin relacions cooperatives amb els pacients per ajudar-los a descobrir les percepcions que són incongruents amb la realitat, en lloc de persuadir al · ludint que les seves percepcions són irracionals o tendencioses. Per establir una bona cooperació terapèutica els terapeutes han de ser autènticament càlids, empàtics, sincers i atents i no representar el paper de "expert absolut". Han preocupar-se per no semblar crítics o reprobadores i per mostrar una actitud
segura i professional que contribueixi a inspirar confiança ia contrarestar la desesperança que inicialment pot tenir el pacient. Això parla d'establir una actitud de confiança bàsica. Aquí el terapeuta examina la seva intervenció i ajusta el seu rol a les respostes d'aquest. En la primera fase del tractament sol emprar més l'empatia, acceptació i autenticitat, per tal de fomentar la confiança bàsica. En una segona fase es reforça de manera progressiva l'autonomia del pacient.
Part de procés d'entaular una bona relació cooperativa implica treballar amb el pacient per fixar objectius terapèutics, determinar prioritats i determinar un ordre del dia per a cada sessió.
L'esforç col · laboratiu entre terapeuta i pacient implica que es tracta d'un abordatge en equip que té com a finalitat detectar els pensaments negatius, els supòsits personals, i treballar en la seva modificació.
La naturalesa col · laborativa de la intervenció terapèutica pot enfortir desenvolupant la relació sobre una base recíproca on cap dels participants té un paper superior; evitant agendes amagades ja que tots els procediments són oberts i s'expliquen clarament al pacient; admetent errors, i mantenir un ambient col · laboratiu, en referència al lloc en què es desenvolupa la teràpia.
El desenvolupament d'una relació que brindi suport i encoratgi el pacient a prendre riscos s'ha de promoure des del principi i durant tot el procés.
La relació terapèutica també varia en funció de l'etapa del tractament ja que és esperable que hi hagi un major grau de complementarietat en l'etapa inicial, durant la construcció de la relació i un menor grau en l'etapa intermèdia quan els patrons del pacient són confrontats per promoure el canvi. En l'etapa de terminació és esperable que reaparegui novament un major grau de complementarietat que reforci els èxits adquirits.
Encara que algunes actituds i comportaments del terapeuta es consideren universalment aplicables a tots els pacients (respecte, no minimitzar els problemes, saber escoltar) hi ha algunes actituds que requereixen ser adaptades als pacients en particular, com ara la calidesa, el suport, el nivell de formalitat en el tracte, per tant és fonamental la sensibilitat per les diferències dels mons dels pacients, les seves necessitats relacionals i les seves expectatives.
Sense deixar de tenir en compte el que s'ha exposat anteriorment, el terapeuta també ha de posseir dues competències relacionals que són l'acceptació i autenticitat a part de l'empatia explicitada en paràgrafs anteriors. Per acceptació s'entén l'interès mostrat pel terapeuta cap al pacient i la seva problemàtica i l'autenticitat, es refereix a la franquesa del terapeuta amb el pacient, perquè aquest tingui una imatge realista del que pot (i no pot) esperar sobre el terapeuta o la teràpia.
D'altra banda i pel que fa al pacient podem dir que la disposició a participar del procés terapèutic i de treballar a favor dels objectius i en un bon nivell de motivació són fonamentals per desenvolupar i sostenir una bona aliança terapèutica.
Els canvis que es promouen en la teràpia van acompanyats per un augment dels graus de llibertat, en la mesura en què aquestes persones (pacients) experimenten la seva pròpia participació com a decisiva en la producció dels canvis que els beneficien. Per tant és un agent auto-curador actiu i un agent primari del canvi. Aquests creen el canvi a través d'un procés cíclic de pensament, exploració i experiència que condueix a la creació de nous significats i d'una nova manera de ser i de comportar-se en els seus mons personals.
Tècniques cognitives
Encara que hi hagi diversos models cognitius la majoria d'ells utilitzen procediments originats en els altres enfocaments més dels seus propis.
Atès que la teràpia cognitiva admet múltiples nivells d'intervenció, en algunes oportunitats resulta suficient promoure canvis lleus o superficials, mentre que en altres ocasions el problema del pacient requereix, necessàriament, una intervenció més complexa o profunda.
A continuació s'expliciten alguns dels exemples més rellevants de tècniques cognitives explicitades en el text Teràpia cognitiva de Fernández Alvarez:
1. Autoregistre: en nombrosos patiments, la persona es veu embolicada en problemes a causa de la seva falta de registre del que passa. Una observació disminuïda de certes coses que esdevenen en determinats moments i sota certes circumstàncies és un factor que predisposa a veure involucrat en dificultats.
Se sol instruir molts dels clients de la teràpia cognitiva a realitzar observacions metòdiques i sistemàtiques sobre alguns aspectes del problema que els afecta o maneres de comportar-se.
Aquests mètodes d'autoobservació tenen la propietat d'incrementar la capacitat de la persona de controlar els fenòmens pertorbadors. És una manera d'aconseguir una major distància i disminuir el pes negatiu dels símptomes.
Permet obtenir informació més precisa sobre les activitats del client i el seu estat d'ànim.
2. Recategorització: ajudar el pacient a canviar el significat que li atorga al curs de certs fets o esdeveniments. És especialment útil quan es mostra rígid en una interpretació de les coses que li és perjudicial. El terapeuta pot ajudar al pacient, mostrant de manera persuasiva alternatives diferents en la manera d'observar les coses. L'humor sol ser un recurs addicional de gran utilitat per aquesta tècnica.
Fernández Alvarez [1] explicita en el seu text tres exemples freqüents de creences rígides que poden modificar cognitivament:
- Absolutisme: el pacient tendeix a pensar que l'única alternativa possible és "tot o res" ja que moltes persones es veuen atrapades en greus conflictes per la seva incapacitat per acceptar termes intermedis en les seves avaluacions i això pot resultar molt negatiu tant quan s'aplica als propis actes com a la conducta dels altres.
- Generalització: a generalitzar, la persona perd la capacitat de discriminació.
Els depressius solen ser individus propensos a emprar aquest tipus d'esquemes orientat cap al pol negatiu. Aquí l'habilitat del terapeuta resideix en realitzar argumentacions confrontativas sòlides i per això compta amb l'aportació de les observacions sobre experiències favorables o positives aportades prèviament pel client
- Selectivitat perceptiva: el pacient atén especialment a certs signes específics de la seva experiència, mogut per l'inconscient que el porta a enfocar certs detalls que confirmen la seva preocupació o el seu impediment.
La tècnica s'orienta, distractivamente, a reorientar l'atenció del pacient per diversificar l'ingrés d'informació al seu sistema mental
3. Modelatge: es pot aplicar en molts contextos terapèutics però és en la teràpia de grup on produeix els seus millors resultats.
Es tracta de confrontar-lo amb mecanismes que altres persones fan servir per afrontar situacions semblants.
Es pot dur a terme mitjançant tècniques verbals, però també pot beneficiar-se amb l'ús de tècniques psicodramàtiques.
4. Afrontament: el millor mètode de resolució consisteix a poder realitzar un enfrontament gradual de la situació.
Es busca ajudar al pacient a anar aconseguint disminuir, de manera progressiva, les reaccions negatives que li desperta alguna situació.
5. Canvi del sistema de significats personals: quan el que està en joc és la manera de ser en general del pacient, la teràpia ha de promoure canvis en els significats nuclears dels que es val el pacient per organitzar la seva experiència. Aquests significats constitueixen l'eix central de la identitat personal.
Per la seva banda Feixas i Miró [2] també descriu tècniques a utilitzar en l'àmbit cognitiu i també conductual pel que part de procediments originats en la modificació de conducta fins a arribar a aquells més característicament cognitius:
1. Assignació gradual de tasques: assignar de forma controlada l'execució de certes conductes que permeti contrarestar la idea que té el pacient que no podria dur-les a terme.
2. Tècniques de distracció: la proposta d'activitats agradables per a l'individu o entretingudes que permeti dirigir els processos d'atenció cap a altres estímuls, incrementant la probabilitat de generar processos cognitius més adaptatius.
3. Relaxació: l'avantatge cognitiva d'aquest procediment clàssic és el seu valor quant a incrementar la percepció que del propi autocontrol té el pacient. Pot millorar l'autoimatge del subjecte.
4. Programació d'activitats: establir una agenda de les activitats a realitzar per part del pacient i això porta a evitar la dificultat en la presa de decisions i incrementa la probabilitat que determinades conductes desitjades es duguin a terme.
5. Valoració del domini i grat: demanar al pacient que registri mitjançant una escala d'1 a 5 el nivell de grat o de domini amb què realitza les seves activitats diàries. Això permet valorar els èxits parcials i nivells baixos de grat contrarestant el pensament absolutista dicotòmic de "tot o res".
6. Ús de autoaserciones: és la preparació de missatges d'enfrontament adaptatius que el pacient ha de repetir abans, durant i després de situacions estressants o ansioses. La repetició d'aquests missatges ocupa la ment amb un material pre-programat que competeix amb un processament de la informació que porta a terme el pacient.
7. Assaig conductual i role playing: tenen la funció de practicar a la consulta conductes que el pacient haurà de realitzar en el seu context natural. Permet activar els esquemes anticipatoris (sovint negatius) o proporcionar proves favorables pel que fa a les possibilitats d'execució del client.
8. Assaig cognitiu: demanar-li al pacient / client que imagini cada un dels passos que componen l'execució d'una tasca que porta a fixar la seva atenció en els detalls potencialment problemàtics evitant la divagació.
9. Explicació del fonament teòric al client: és una breu i senzilla exposició del model cognitiu que es va a aplicar, de les causes que generen el problema i dels objectius de la teràpia. Això proporciona un marc clar i esperançador on el problema queda explicat i s'albiren alternatives de futur. Es pretén combatre la desesperança amb què acudixen els pacients a la consulta.
10. Identificació de pensaments disfuncionals: la detenció de l'aparició d'aquests pensaments automàtics al mateix temps que es donen.
11. Registre diari de pensaments disfuncionals: es tracta d'un registre de Beck. Constitueix l'essència de la teràpia cognitiva per a la depressió, encara que es pot utilitzar en altres trastorns.
Es poden aplicar dos, tres, quatre o cinc columnes on en cadascuna d'elles es realitzen diferents anotacions, l'ús de dues columnes es correspon amb l'autoobservació (situacions i emocions), la inclusió de la tercera columna suposa el registre dels pensaments automàtics que influeixen en l'estat emocional negatiu, la quarta suposa una resposta racional al pensament automàtic, el que implica una intervenció sobre pensaments anteriors, i en la cinquena es registra l'emoció resultant de tal intervenció.
Tot aquest procés es va aplicant progressivament realitzant primer a la consulta amb l'ajuda del terapeuta i, posteriorment el pacient ho aplica com a tasca a casa fins que el realitza de forma automàtica en la seva vida quotidiana.
12. Identificació d'errors cognitius: característic de l'enfocament de Beck, suposa ensenyar al pacient a reconèixer els seus errors de processament ja que la identificació de tal processament és un pas previ per al qüestionament dels seus pensaments automàtics.
13. Comprovació d'hipòtesis: suggerida per Kelly, és una de les tècniques més emprades en les teràpies cognitives. La comprovació "empírica" de les hipòtesis que el pacient té sobre si mateix i la situació es pot dur a terme de diverses formes ja sigui: utilitzant la informació disponible per al pacient sobre si mateix o sobre qualsevol esdeveniment conegut, que el terapeuta proporcioni els dades, o mitjançant la recuperació de dades existents en la pròpia història del subjecte extraient de l'anamnesi o de la història clínica o realitzant una anàlisi evolutiva a través de la història vincle-afectiva del subjecte per comprendre la seva evolució cognitiva. Aquesta comprensió històrica és una font de dades per a la hipòtesi del pacient.
14. Anàlisi de costos i beneficis: en un full plasmar una anàlisi dels avantatges i desavantatges de recórrer a un determinat tipus de pensament automàtic, creença o conducta.
Al final entre la columna d'avantatges i desavantatges es distribueixen 100 punts i s'arriba a la conclusió de si és racional o no mantenir tal creença o conducta.
15. Tècniques de reatribució: anàlisi detallada sobre el paper de les suposicions del pacient sobre les causes o responsabilitats de determinats esdeveniments. Es pretén una atribució més realista de responsabilitats i és especialment indicat en casos on predominin sentiments de culpabilitat.
16. Treball amb imatges: molts pacients / clients evoquen imatges intenses en lloc de pensaments automàtics davant situacions ansioses. El treball amb imatges d'enfrontament o l'evocació voluntària d'altres més plaents pot tenir un efecte positiu.
17. Recerca de solucions alternatives: element important en la resolució de problemes. El client ha d'inventar noves solucions suspenent el judici crític durant l'activitat i després
asesor, pareja, parejas, problemas, psicologo, terapia, psicologo de parejas, terapia de pareja, consejero matrimonial, confictos de pareja, psicologos de pareja, consejeros matrimoniales, asesor matrimonial, asesores matrimoniales, terapia de pareja, terapias de pareja, terapias de parejas Granollers , psicologo de pareja Badalona, psicologos de parejas, asesor matrimonial Mataró, asesores matrimoniales Badalona,
al costat del terapeuta s'analitzen amb cura les solucions anotades.
Els nomenats fins aquí són algunes de les tècniques entre d'altres com ara identificació d'esquemes, tècnica del paper fix, biblioteràpia, etc., Que no han de ser aplicades indiscriminadament a tots els pacients ni en qualsevol situació
Más que educación sexual, en la escuela se debería Educar para la Sexualidad. Ha llegado la hora de superar esos modelos reduccionistas en los que la sexualidad se ve como un riesgo; o moralistas en los que se parte del supuesto de que la actividad sexual solo tiene sentido dentro del matrimonio heterosexual y con una meta reproductiva; o modelos que sólo rescatan la función erótica de la sexualidad.[1]
Pues bien, como respuesta a todos los anteriores, surge el modelo autobiográfico. Este busca promover actitudes y comportamientos democráticos y respetuosos, que permitan a las personas vivir una sexualidad plena, teniendo en cuenta el bienestar de los demás miembros de la sociedad. Por esto, el modelo centra su accionar en la información científica y en el desarrollo de competencias. Dicho modelo entiende la sexualidad como una dimensión de toda la persona (…) y fomenta una actitud positiva hacia la sexualidad, enmarcada en la búsqueda continua de conocimientos científicos y la aceptación de la diversidad.[2]
Enmarcado en el modelo autobiográfico, surge en Colombia el Programa de Educación para la Sexualidad y Construcción de Ciudadanía. Este artículo tiene como fin hacer una presentación de las generalidades del programa. El cual, de manera atípica, surge en una época de derechización política y social en Colombia, que daría lugar al pesimismo frente a la necesidad de llevar a la escuela una reflexión profunda sobre todo lo que implica la sexualidad.
Desde que el año pasado se hiciera el lanzamiento oficial del programa, después de su fase piloto entre el 2006 y 2007, me di a la tarea de promover su conocimiento, (abrí un grupo en Facebook que busca hacer movilización social para apoyar el programa, a la fecha ya tiene 616 miembros) convencido de que se trata de una poderosa estrategia educativa para FORMAR seres humanos conscientes con respecto a lo que significa la sexualidad en todas sus dimensiones.
Gracias a ese interés, fui contactado por el Equipo Técnico Nacional del Programa, quienes muy amablemente me invitaron al Taller Nacional, en el que pude conocer más de cerca y de primera mano, las generalidades del programa que esta semana comparto con ustedes.
Pues bien, el programa es una iniciativa del Ministerio de Educación Nacional y el Fondo de Población de las Naciones Unidas (UNFPA). Su propósito es contribuir al fortalecimiento del sector educativo en el desarrollo de proyectos pedagógicos de educación para la sexualidad, con un enfoque de construcción de ciudadanía y ejercicio de los derechos humanos, sexuales y reproductivos.
En general, en las instituciones educativas, la sexualidad suele ser abordada “con pañitos de agua tibia”, es decir, se cree que con unas cuantas charlas o talleres el asunto esta resuelto, y se preocupan más por la cobertura que por llevar a cabo procesos generadores de impacto. En cambio, (…) La educación para la sexualidad es una oportunidad pedagógica que no se reduce a una cátedra o taller. Sino que debe construirse como un proyecto pedagógico de cada institución.
La propuesta conceptual incluye unos hilos conductores que son los ejes temáticos que guían la educación para la sexualidad. Se fundamentan en los derechos humanos sexuales y reproductivos y son un apoyo para el diseño e implementación de los proyectos pedagógicos a partir de:
- Las funciones: comunicativa-relacional, erótica, afectiva, y reproductiva.
- Los componentes: identidad de género, comportamientos culturales de género y orientación sexual.
- Los contextos: individual, de pareja, familiar y social de la sexualidad.
En últimas, lo que busca el programa es generar prácticas pedagógicas que propicien el desarrollo de competencias en los estudiantes, para que puedan incorporar en su cotidianidad el ejercicio de los derechos humanos sexuales y reproductivos, y de esa manera tomar decisiones que les permitan vivir una sexualidad sana, plena y responsable que enriquezca su proyecto de vida y el de los demás.
El programa tiene unas líneas de trabajo encaminadas en primer lugar, al fortalecimiento de las secretarias de educación e instituciones educativas, para el desarrollo de los proyectos pedagógicos. En segundo lugar, a la formación de formadores en educación para la sexualidad. Y en tercer lugar, a la movilización y comunicación para posicionar la educación para la sexualidad y construcción de ciudadanaza en la agenda publica y con ello buscar también su legitimidad social.
Se trata pues, a mi juicio, de un programa muy completo y acorde a las necesidades actuales de formar seres humanos integrales, competentes en el manejo de su sexualidad, y lo más importante, respetuosos de la diversidad y actuando con equidad de genero.
Por ultimo, para que este programa se exitoso y sea implementado en la totalidad de las instituciones educativas del país (tanto publicas como privadas) es necesario el apoyo de la sociedad, de padres y madres de familia, de profesionales y organizaciones convencidas de que la Educación para la Sexualidad no es solo una tarea del Estado sino de todos aquellos que desean hacer su aporte para la formación de unas mejores generaciones de SERES HUMANOS.
asesor, pareja, parejas, problemas, psicologo, terapia, psicologo de parejas, terapia de pareja, consejero matrimonial, confictos de pareja, psicologos de pareja, consejeros matrimoniales, asesor matrimonial, asesores matrimoniales, terapia de pareja, terapias de pareja, terapias de parejas, psicologo de pareja, psicologos de parejas, asesor matrimonial, asesores matrimoniales,QUÈ ÉS LA PSICOTERÀPIA?
La psicoteràpia és un tractament científic, de naturalesa psicològica que, a partir de manifestacions psíquiques o físiques del malestar humà, promou l'assoliment de canvis o modificacions en el comportament, l'adaptació a l'entorn, la salut física o psíquica, la integració de la identitat psicològica i el benestar de les persones o grups tals com la parella o la família.
La teràpia o psicoteràpia és un procés d'aprenentatge i reaprenentatge sobre aspectes intel · lectuals, sexuals, físics i emocionals.
Mitjançant l'anàlisi, la reflexió i els "rituals o tasques" es pretén una recuperació del significat i el gaudi de viure.
A través de la quotidianitat, del rutinari perdem el gaudi de viure, no apreciem allò que tenim doncs semblés que és per sempre hi ha una proverbi xinès que diu "res és per sempre" ni el bo, ni el dolent, ja que la vida passa, tot s'acaba, tot acaba.
No obstant això, ens fa por canviar i ens aferrem a situacions
passades o "màscares" de la nostra personalitat que en algun moment ens van funcionar però que ara resulten encartonades, tot això produeix un profund sofriment.
Freud defineix la psicoteràpia com a tractament psíquic dels trastorns anímics i corporals amb mitjans que actuen directament i indirectament sobre el anímic de l'ésser humà.
Segons Kendall: La psicoteràpia és un procés de comunicació entre un psicoterapeuta (és a dir, una persona entrenada per avaluar i generar canvis) i una persona que acudeix a consultar («pacient» o «client») que es dóna amb el propòsit d'una millora en la qualitat de vida en aquest últim, a través d'un canvi en la seva conducta, actituds, pensaments o afectes. "Hi ha molts tipus de psicoteràpia, però tots ells tenen en comú quatre característiques: 1) el psicoterapeuta estableix una relació genuïna i curosa amb el pacient, 2) el psicoterapeuta ho ajuda a emprendre una acte explicació psicològica, 3) el psicoterapeuta i el pacient treballen en equip per establir objectius amb la finalitat resoldre els problemes psicològics del pacient i millorar el seu desenvolupament personal, i 4) el psicoterapeuta ensenya al pacient tècniques per fer front a la tensió i controlar la seva vida en forma autònoma i eficaç. "
Psicoteràpia segons la definició que dóna Friederich Dorsch es refereix a intervencions planificades i estructurades que tenen l'objectiu d'influir sobre el comportament, l'humor i patrons emocionals de reacció a diversos estímuls, a través de mitjans psicològics, verbals i no verbals. La psicoteràpia no comprèn l'ús de cap mitjà bioquímic o biològic. Moltes tècniques i acostaments, derivats de diversos fonaments teòrics s'han mostrat eficaços en el tractament de diversos trastorns mentals i de comportament.
Escoles i enfocaments
Les diferents corrents psicoterapèutiques s'han anat desenvolupant fins a l'actualitat en la mateixa mesura que s'han anat aprofundint les línies teòriques que les sustenten. En cadascuna d'elles hi ha elements comuns que estaran descrits de manera explícita o que estaran implícits en els seus postulats inicials. Aquests poden resumir de la següent manera:
* Una certa conceptualització del «comportament humà normal» o «sa».
* Una certa conceptualització del «comportament humà no-normal».
* Una metodologia específica per a la generació de canvis.
No obstant això, també és possible trobar elements diferenciadors entre una i altra escola de psicoteràpia, que es corresponen amb èmfasis diferents en les seves conceptualitzacions inicials, o el que és el mateix, diferències de "concepció de món" que afecten els rols dels implicats en el context psicoterapèutic.
Aquesta varietat de corrents i escoles té el seu origen en les diferents formes de comprendre l'experiència humana, la salut o malaltia, metodologia utilitzada i, molt especialment, al context sociohistòric d'on va ser creada. En aquest sentit, algunes escoles o grup d'escoles suposen veritables paradigmes que no permeten barrejar les unes amb les altres fàcilment. Clar exemple d'això (llevat d'alguns intents històrics o pràctics), és la psicologia conductual i la psicoanàlisi de Freud, que difereixen tant en els seus postulats bàsics que resulten inconciliables. Actualment, però, hi ha terminologia especialitzada que permet parlar del mateix fenomen des de diferents corrents teòriques, aconseguint així eixos comuns que permeten donar solidesa a l'exercici de les psicoteràpies
Fases generals de procés terapèutic
El procés de la psicoteràpia cognitiva suposa el recorregut per tres etapes ben definides i diferenciades unes d'altres:
Primera etapa:
Conceptualització del procés i l'observació.
Finalitat: Entrenar al pacient per ser un millor observador de la seva conducta.
Mitjans: a) Redefinir el problema present relacionant pensaments, afectes i conductes.
b) Reconceptualitzar el procés d'intervenció: això s'aconsegueix modificant les variables que mantenen el problema i fent al subjecte menys vulnerable a certes situacions disminuint les probabilitats de recaigudes.
c) Recollida de dades i autoobservació:
- Conceptualitzar els problemes cognitivament,
- Definir etapes i objectius graduals d'intervenció,
- Una manera de fer autoobservaciones eficaços és realitzant autorregistres no sobre totes les situacions que fan a la vida del pacient sinó que fent focus en alguna d'elles, específicament la que produeix sofriment per a la seva supervivència.
Segona etapa:
Generar alternatives.
Finalitat: Ajudar al pacient a desenvolupar pensaments i conductes alternatives adaptatives incompatibles amb les variables ja esmentades en la primera etapa (pensaments, afectes, conductes) considerades com a problemàtiques.
Mitjans: Utilització de tècniques cognitives i conductuals per part del terapeuta per produir en el client / pacient canvis de conductes manifestes, d'activitats autoreguladores i d'estructures cognitives o creences tàcites sobre si mateix i el món.
Tercera etapa:
Manteniment, generalització i prevenció de recaigudes.
Finalitat: Consolidar, mantenir i generalitzar els canvis aconseguits i disminuir la probabilitat de recaigudes.
Mitjans: a) Atribuir al pacient els èxits terapèutics que es van produint com a conseqüència de les tasques que va realitzant a casa com a part del procés que porta endavant amb el terapeuta.
b) Identificar amb antelació situacions de risc futures desenvolupant habilitats preventives de tipus cognitiu-conductual.
Estructura típica d'una sessió de teràpia cognitiva
❖ Fase inicial
1. Establir el rapport. El rapport és una eina fonamental, en treballs on es requereix empatia o sintonia, per tal d'aconseguir un clima de confiança, credibilitat i interès.
Tenir un bon rapport en el nostre entorn, genera les condicions perfectes per aconseguir un intercanvi d'idees o una bona relació amb qualsevol persona.
2. Establir l'agenda de treball amb el pacient.
3. Valorar l'evolució dels problemes.
4. Programar números de sessions (generalment deu i si queden problemes per tractar es poden programar fins a 20).
5. Els objectius no són les millores transitòries sinó l'augment en els intervals de recaiguda.
❖ Fase de desenvolupament:
1. Explicar i demostració de les feines de casa.
2. Educació en conceptes cognitius aplicats als problemes: que el client / pacient entengui que li està succeint per saber de quina manera intervenir davant d'aquesta situació en alguna altra circumstància.
3. Discussió de dos problemes com a màxim per sessió (focalització).
❖ Fase terminal:
1. Programar tasques a realitzar a casa: tasques com a "prova de realitat" per als pensaments automàtics i els significats associats.
2. Resum de la sessió: se li demana al client / pacient que el realitzi i es produeix un feedback al respecte. Aquí també es poden expressar dubtes i opinions.
Relació terapèutica
La psicoteràpia no es podria concebre sense l'establiment d'una relació entre client / pacient i terapeuta. La relació terapèutica és el canal a través del qual transcorre la psicoteràpia i per tant és la condició de possibilitat del tractament. És una empresa intensament humana en què els significats s'afinen, evolucionen i es col · construeixen en un diàleg continu. La part "artística" de la psicoteràpia, es basa en l'habilitat del terapeuta de dialogar i l'empatia és la que manté la col · laboració entre pacient i terapeuta i facilita la comunicació. L'empatia constitueix l'orientació cap l'intent de comprendre l'altra persona en termes del seu propi marc de referència. Permet establir un terreny en comú, ja que constitueix la base per entendre que pensa o sent una altra persona. Involucra els processos bàsics de lectura de la ment de l'altre i l'esforç per comprendre què significa per a ells el que diuen.
La relació pacient-terapeuta és per tant un element fonamental de la psicoteràpia.
La teràpia cognitiva no consisteix en una sèrie d'instruccions que proveeix el terapeuta ni tampoc el pacient opera passivament esperant que el professional li aporti les solucions. Per contra, pacient i terapeuta han d'acordar els termes del seu contracte terapèutic.
En iniciar el tractament, el terapeuta ha d'enfocar en el desenvolupament d'una relació càlida, segura i d'acceptació. La intenció primària de tractar d'entendre el pacient en termes del seu propi marc de referència guia al terapeuta en a) intentar aprendre els significats del pacient ib) constatar si el pacient percep i comprèn el que el terapeuta li comunica. A vegades això pot resultar difícil (llegir el marc de referència del client / pacient) ja que en certes ocasions és poc clar per al mateix pacient.
En aquest tipus de teràpia es destaca la importància del "empirisme cooperatiu", és a dir, la necessitat que els terapeutes estableixin relacions cooperatives amb els pacients per ajudar-los a descobrir les percepcions que són incongruents amb la realitat, en lloc de persuadir al · ludint que les seves percepcions són irracionals o tendencioses. Per establir una bona cooperació terapèutica els terapeutes han de ser autènticament càlids, empàtics, sincers i atents i no representar el paper de "expert absolut". Han preocupar-se per no semblar crítics o reprobadores i per mostrar una actitud
segura i professional que contribueixi a inspirar confiança ia contrarestar la desesperança que inicialment pot tenir el pacient. Això parla d'establir una actitud de confiança bàsica. Aquí el terapeuta examina la seva intervenció i ajusta el seu rol a les respostes d'aquest. En la primera fase del tractament sol emprar més l'empatia, acceptació i autenticitat, per tal de fomentar la confiança bàsica. En una segona fase es reforça de manera progressiva l'autonomia del pacient.
Part de procés d'entaular una bona relació cooperativa implica treballar amb el pacient per fixar objectius terapèutics, determinar prioritats i determinar un ordre del dia per a cada sessió.
L'esforç col · laboratiu entre terapeuta i pacient implica que es tracta d'un abordatge en equip que té com a finalitat detectar els pensaments negatius, els supòsits personals, i treballar en la seva modificació.
La naturalesa col · laborativa de la intervenció terapèutica pot enfortir desenvolupant la relació sobre una base recíproca on cap dels participants té un paper superior; evitant agendes amagades ja que tots els procediments són oberts i s'expliquen clarament al pacient; admetent errors, i mantenir un ambient col · laboratiu, en referència al lloc en què es desenvolupa la teràpia.
El desenvolupament d'una relació que brindi suport i encoratgi el pacient a prendre riscos s'ha de promoure des del principi i durant tot el procés.
La relació terapèutica també varia en funció de l'etapa del tractament ja que és esperable que hi hagi un major grau de complementarietat en l'etapa inicial, durant la construcció de la relació i un menor grau en l'etapa intermèdia quan els patrons del pacient són confrontats per promoure el canvi. En l'etapa de terminació és esperable que reaparegui novament un major grau de complementarietat que reforci els èxits adquirits.
Encara que algunes actituds i comportaments del terapeuta es consideren universalment aplicables a tots els pacients (respecte, no minimitzar els problemes, saber escoltar) hi ha algunes actituds que requereixen ser adaptades als pacients en particular, com ara la calidesa, el suport, el nivell de formalitat en el tracte, per tant és fonamental la sensibilitat per les diferències dels mons dels pacients, les seves necessitats relacionals i les seves expectatives.
Sense deixar de tenir en compte el que s'ha exposat anteriorment, el terapeuta també ha de posseir dues competències relacionals que són l'acceptació i autenticitat a part de l'empatia explicitada en paràgrafs anteriors. Per acceptació s'entén l'interès mostrat pel terapeuta cap al pacient i la seva problemàtica i l'autenticitat, es refereix a la franquesa del terapeuta amb el pacient, perquè aquest tingui una imatge realista del que pot (i no pot) esperar sobre el terapeuta o la teràpia.
D'altra banda i pel que fa al pacient podem dir que la disposició a participar del procés terapèutic i de treballar a favor dels objectius i en un bon nivell de motivació són fonamentals per desenvolupar i sostenir una bona aliança terapèutica.
Els canvis que es promouen en la teràpia van acompanyats per un augment dels graus de llibertat, en la mesura en què aquestes persones (pacients) experimenten la seva pròpia participació com a decisiva en la producció dels canvis que els beneficien. Per tant és un agent auto-curador actiu i un agent primari del canvi. Aquests creen el canvi a través d'un procés cíclic de pensament, exploració i experiència que condueix a la creació de nous significats i d'una nova manera de ser i de comportar-se en els seus mons personals.
Tècniques cognitives
Encara que hi hagi diversos models cognitius la majoria d'ells utilitzen procediments originats en els altres enfocaments més dels seus propis.
Atès que la teràpia cognitiva admet múltiples nivells d'intervenció, en algunes oportunitats resulta suficient promoure canvis lleus o superficials, mentre que en altres ocasions el problema del pacient requereix, necessàriament, una intervenció més complexa o profunda.
A continuació s'expliciten alguns dels exemples més rellevants de tècniques cognitives explicitades en el text Teràpia cognitiva de Fernández Alvarez:
1. Autoregistre: en nombrosos patiments, la persona es veu embolicada en problemes a causa de la seva falta de registre del que passa. Una observació disminuïda de certes coses que esdevenen en determinats moments i sota certes circumstàncies és un factor que predisposa a veure involucrat en dificultats.
Se sol instruir molts dels clients de la teràpia cognitiva a realitzar observacions metòdiques i sistemàtiques sobre alguns aspectes del problema que els afecta o maneres de comportar-se.
Aquests mètodes d'autoobservació tenen la propietat d'incrementar la capacitat de la persona de controlar els fenòmens pertorbadors. És una manera d'aconseguir una major distància i disminuir el pes negatiu dels símptomes.
Permet obtenir informació més precisa sobre les activitats del client i el seu estat d'ànim.
2. Recategorització: ajudar el pacient a canviar el significat que li atorga al curs de certs fets o esdeveniments. És especialment útil quan es mostra rígid en una interpretació de les coses que li és perjudicial. El terapeuta pot ajudar al pacient, mostrant de manera persuasiva alternatives diferents en la manera d'observar les coses. L'humor sol ser un recurs addicional de gran utilitat per aquesta tècnica.
Fernández Alvarez [1] explicita en el seu text tres exemples freqüents de creences rígides que poden modificar cognitivament:
- Absolutisme: el pacient tendeix a pensar que l'única alternativa possible és "tot o res" ja que moltes persones es veuen atrapades en greus conflictes per la seva incapacitat per acceptar termes intermedis en les seves avaluacions i això pot resultar molt negatiu tant quan s'aplica als propis actes com a la conducta dels altres.
- Generalització: a generalitzar, la persona perd la capacitat de discriminació.
Els depressius solen ser individus propensos a emprar aquest tipus d'esquemes orientat cap al pol negatiu. Aquí l'habilitat del terapeuta resideix en realitzar argumentacions confrontativas sòlides i per això compta amb l'aportació de les observacions sobre experiències favorables o positives aportades prèviament pel client
- Selectivitat perceptiva: el pacient atén especialment a certs signes específics de la seva experiència, mogut per l'inconscient que el porta a enfocar certs detalls que confirmen la seva preocupació o el seu impediment.
La tècnica s'orienta, distractivamente, a reorientar l'atenció del pacient per diversificar l'ingrés d'informació al seu sistema mental
3. Modelatge: es pot aplicar en molts contextos terapèutics però és en la teràpia de grup on produeix els seus millors resultats.
Es tracta de confrontar-lo amb mecanismes que altres persones fan servir per afrontar situacions semblants.
Es pot dur a terme mitjançant tècniques verbals, però també pot beneficiar-se amb l'ús de tècniques psicodramàtiques.
4. Afrontament: el millor mètode de resolució consisteix a poder realitzar un enfrontament gradual de la situació.
Es busca ajudar al pacient a anar aconseguint disminuir, de manera progressiva, les reaccions negatives que li desperta alguna situació.
5. Canvi del sistema de significats personals: quan el que està en joc és la manera de ser en general del pacient, la teràpia ha de promoure canvis en els significats nuclears dels que es val el pacient per organitzar la seva experiència. Aquests significats constitueixen l'eix central de la identitat personal.
Per la seva banda Feixas i Miró [2] també descriu tècniques a utilitzar en l'àmbit cognitiu i també conductual pel que part de procediments originats en la modificació de conducta fins a arribar a aquells més característicament cognitius:
1. Assignació gradual de tasques: assignar de forma controlada l'execució de certes conductes que permeti contrarestar la idea que té el pacient que no podria dur-les a terme.
2. Tècniques de distracció: la proposta d'activitats agradables per a l'individu o entretingudes que permeti dirigir els processos d'atenció cap a altres estímuls, incrementant la probabilitat de generar processos cognitius més adaptatius.
3. Relaxació: l'avantatge cognitiva d'aquest procediment clàssic és el seu valor quant a incrementar la percepció que del propi autocontrol té el pacient. Pot millorar l'autoimatge del subjecte.
4. Programació d'activitats: establir una agenda de les activitats a realitzar per part del pacient i això porta a evitar la dificultat en la presa de decisions i incrementa la probabilitat que determinades conductes desitjades es duguin a terme.
5. Valoració del domini i grat: demanar al pacient que registri mitjançant una escala d'1 a 5 el nivell de grat o de domini amb què realitza les seves activitats diàries. Això permet valorar els èxits parcials i nivells baixos de grat contrarestant el pensament absolutista dicotòmic de "tot o res".
6. Ús de autoaserciones: és la preparació de missatges d'enfrontament adaptatius que el pacient ha de repetir abans, durant i després de situacions estressants o ansioses. La repetició d'aquests missatges ocupa la ment amb un material pre-programat que competeix amb un processament de la informació que porta a terme el pacient.
7. Assaig conductual i role playing: tenen la funció de practicar a la consulta conductes que el pacient haurà de realitzar en el seu context natural. Permet activar els esquemes anticipatoris (sovint negatius) o proporcionar proves favorables pel que fa a les possibilitats d'execució del client.
8. Assaig cognitiu: demanar-li al pacient / client que imagini cada un dels passos que componen l'execució d'una tasca que porta a fixar la seva atenció en els detalls potencialment problemàtics evitant la divagació.
9. Explicació del fonament teòric al client: és una breu i senzilla exposició del model cognitiu que es va a aplicar, de les causes que generen el problema i dels objectius de la teràpia. Això proporciona un marc clar i esperançador on el problema queda explicat i s'albiren alternatives de futur. Es pretén combatre la desesperança amb què acudixen els pacients a la consulta.
10. Identificació de pensaments disfuncionals: la detenció de l'aparició d'aquests pensaments automàtics al mateix temps que es donen.
11. Registre diari de pensaments disfuncionals: es tracta d'un registre de Beck. Constitueix l'essència de la teràpia cognitiva per a la depressió, encara que es pot utilitzar en altres trastorns.
Es poden aplicar dos, tres, quatre o cinc columnes on en cadascuna d'elles es realitzen diferents anotacions, l'ús de dues columnes es correspon amb l'autoobservació (situacions i emocions), la inclusió de la tercera columna suposa el registre dels pensaments automàtics que influeixen en l'estat emocional negatiu, la quarta suposa una resposta racional al pensament automàtic, el que implica una intervenció sobre pensaments anteriors, i en la cinquena es registra l'emoció resultant de tal intervenció.
Tot aquest procés es va aplicant progressivament realitzant primer a la consulta amb l'ajuda del terapeuta i, posteriorment el pacient ho aplica com a tasca a casa fins que el realitza de forma automàtica en la seva vida quotidiana.
12. Identificació d'errors cognitius: característic de l'enfocament de Beck, suposa ensenyar al pacient a reconèixer els seus errors de processament ja que la identificació de tal processament és un pas previ per al qüestionament dels seus pensaments automàtics.
13. Comprovació d'hipòtesis: suggerida per Kelly, és una de les tècniques més emprades en les teràpies cognitives. La comprovació "empírica" de les hipòtesis que el pacient té sobre si mateix i la situació es pot dur a terme de diverses formes ja sigui: utilitzant la informació disponible per al pacient sobre si mateix o sobre qualsevol esdeveniment conegut, que el terapeuta proporcioni els dades, o mitjançant la recuperació de dades existents en la pròpia història del subjecte extraient de l'anamnesi o de la història clínica o realitzant una anàlisi evolutiva a través de la història vincle-afectiva del subjecte per comprendre la seva evolució cognitiva. Aquesta comprensió històrica és una font de dades per a la hipòtesi del pacient.
14. Anàlisi de costos i beneficis: en un full plasmar una anàlisi dels avantatges i desavantatges de recórrer a un determinat tipus de pensament automàtic, creença o conducta.
Al final entre la columna d'avantatges i desavantatges es distribueixen 100 punts i s'arriba a la conclusió de si és racional o no mantenir tal creença o conducta.
15. Tècniques de reatribució: anàlisi detallada sobre el paper de les suposicions del pacient sobre les causes o responsabilitats de determinats esdeveniments. Es pretén una atribució més realista de responsabilitats i és especialment indicat en casos on predominin sentiments de culpabilitat.
16. Treball amb imatges: molts pacients / clients evoquen imatges intenses en lloc de pensaments automàtics davant situacions ansioses. El treball amb imatges d'enfrontament o l'evocació voluntària d'altres més plaents pot tenir un efecte positiu.
17. Recerca de solucions alternatives: element important en la resolució de problemes. El client ha d'inventar noves solucions suspenent el judici crític durant l'activitat i després
asesor, pareja, parejas, problemas, psicologo, terapia, psicologo de parejas, terapia de pareja, consejero matrimonial, confictos de pareja, psicologos de pareja, consejeros matrimoniales, asesor matrimonial, asesores matrimoniales, terapia de pareja, terapias de pareja, terapias de parejas Granollers , psicologo de pareja Badalona, psicologos de parejas, asesor matrimonial Mataró, asesores matrimoniales Badalona,
al costat del terapeuta s'analitzen amb cura les solucions anotades.
Els nomenats fins aquí són algunes de les tècniques entre d'altres com ara identificació d'esquemes, tècnica del paper fix, biblioteràpia, etc., Que no han de ser aplicades indiscriminadament a tots els pacients ni en qualsevol situació
